diumenge, 22 de setembre de 2019

Menorca - Cala en Porter

Aquest estiu he pogut banyar-me de dia a Menorca, i explorar alguns indrets interessants de nit. Un d' ells va ser Cala en Porter. La meva intenció era buscar el mar per sota de la Via Làctia, i finalment vaig trobar un racó en mig d' unes roques.
Mentre feia les fotos, una parella es banyava de nit a la platja, compartint un moment màgic per al seu amor, mentre jo també vivia el meu propi moment màgic.

Això ens explica que la màgia depèn de  la nostra voluntat de convertir petits moments de la vida en quelcom especial i, sobretot, saber valorar-los.

El que em queda d' ells és el record i de vegades, alguna imatge que intenta reflectir part d' aquell instant. Malgrat tot, aqui falta la remor de les onades del mar i les rialles de la parella en el silenci de la nit. La resta, és tota per a vosaltres!


La Nebulosa Trífida

Si hi ha un objecte en el cel que se'm resisteix, és la Nebulosa Trífida. No crec que sigui per que em tingui manía especialment a mi, pobre mortal. Més aviat, pensant-ho bé, deu ser per que sempre la veig bastant baixa en l' horitzó i amb prous feines treu el nas per sobre les muntanyes. Els arbres, de nit, alliberem escalfor acumul·lada durant el dia, i provoquen per sobre seu un corrent vertical d'aire calent que genera turbulències que compliquen la vida als que volem obtenir fotografies nítides amb els nostres telescopis.
El passat mes d' agost vaig buscar-la de nou a la constel·lació de Sagitari. És fàcil de localitzar. Brilla suficientment com per poder-la veure amb els simple buscador del telescopi com una taca desdibuixada en el camp de visió.
Tots els aparells connectats, programes en marxa, i una seqüència de fotografies establerta. Començo un nou intent de captar-la!
Però després de 6 fotografies de 5 minuts cada una, el seguiment del telescopi comença a fallar i les estrelles apareixen allargades. Què diantre passa????
Senzill: alguns núvols treuen el nas per darrera de la muntanya. No són opacs, però si que són suficientment empipadors com perque es desdibuixin les estrelles que serveixen de guia per que el telescopi sigui capaç de compensar amb els seus motors el gir de la Terra. I al no girar sincronitzadament, les estrelles semblen allargar-se.
La maledicció continua!!!!

Ara, a casa, un mes i mig més tard recupero aquelles 6 fotografies. Són l' equivalent a 30 minuts d' exposició, captant la llum d' un núvols de gas i pols còsmica que està a 5.000 anys llum de nosaltres. I, lluitant amb els programes de processat d' imatges, especificament dissenyats per astrofotografia, aconsegueixo treure uns colors i textures que no m' esperava d' inici.

De cops, la vida t' ensenya que un fracàs pot convertir-se en un modest èxit. La clau està en l' esforç, en no tirar la tovallola, i ser sempre positiu.
I amb aquesta positivitat, comparteixo avui la meva imatge amb vosaltres.


Aquest núvol de gas i pols té dos colors diferents. El blau correspon al reflex de la llum dels nous estels que estan neixent en el seu interior, i que donen llum a la nebulosa. El vermell és produit per la pròpia radiació de la nebulosa, que emet calor i energia per si mateixa. I finalment, núvols de pols formen textures opaques a la llum que dibuixen una teranyina per davant de la seva estructura.
Un objecte especialment bonic per al meu gust. I que espero tornar a fotografia amb més èxit!!!!