diumenge, 22 de setembre de 2019

Menorca - Cala en Porter

Aquest estiu he pogut banyar-me de dia a Menorca, i explorar alguns indrets interessants de nit. Un d' ells va ser Cala en Porter. La meva intenció era buscar el mar per sota de la Via Làctia, i finalment vaig trobar un racó en mig d' unes roques.
Mentre feia les fotos, una parella es banyava de nit a la platja, compartint un moment màgic per al seu amor, mentre jo també vivia el meu propi moment màgic.

Això ens explica que la màgia depèn de  la nostra voluntat de convertir petits moments de la vida en quelcom especial i, sobretot, saber valorar-los.

El que em queda d' ells és el record i de vegades, alguna imatge que intenta reflectir part d' aquell instant. Malgrat tot, aqui falta la remor de les onades del mar i les rialles de la parella en el silenci de la nit. La resta, és tota per a vosaltres!


La Nebulosa Trífida

Si hi ha un objecte en el cel que se'm resisteix, és la Nebulosa Trífida. No crec que sigui per que em tingui manía especialment a mi, pobre mortal. Més aviat, pensant-ho bé, deu ser per que sempre la veig bastant baixa en l' horitzó i amb prous feines treu el nas per sobre les muntanyes. Els arbres, de nit, alliberem escalfor acumul·lada durant el dia, i provoquen per sobre seu un corrent vertical d'aire calent que genera turbulències que compliquen la vida als que volem obtenir fotografies nítides amb els nostres telescopis.
El passat mes d' agost vaig buscar-la de nou a la constel·lació de Sagitari. És fàcil de localitzar. Brilla suficientment com per poder-la veure amb els simple buscador del telescopi com una taca desdibuixada en el camp de visió.
Tots els aparells connectats, programes en marxa, i una seqüència de fotografies establerta. Començo un nou intent de captar-la!
Però després de 6 fotografies de 5 minuts cada una, el seguiment del telescopi comença a fallar i les estrelles apareixen allargades. Què diantre passa????
Senzill: alguns núvols treuen el nas per darrera de la muntanya. No són opacs, però si que són suficientment empipadors com perque es desdibuixin les estrelles que serveixen de guia per que el telescopi sigui capaç de compensar amb els seus motors el gir de la Terra. I al no girar sincronitzadament, les estrelles semblen allargar-se.
La maledicció continua!!!!

Ara, a casa, un mes i mig més tard recupero aquelles 6 fotografies. Són l' equivalent a 30 minuts d' exposició, captant la llum d' un núvols de gas i pols còsmica que està a 5.000 anys llum de nosaltres. I, lluitant amb els programes de processat d' imatges, especificament dissenyats per astrofotografia, aconsegueixo treure uns colors i textures que no m' esperava d' inici.

De cops, la vida t' ensenya que un fracàs pot convertir-se en un modest èxit. La clau està en l' esforç, en no tirar la tovallola, i ser sempre positiu.
I amb aquesta positivitat, comparteixo avui la meva imatge amb vosaltres.


Aquest núvol de gas i pols té dos colors diferents. El blau correspon al reflex de la llum dels nous estels que estan neixent en el seu interior, i que donen llum a la nebulosa. El vermell és produit per la pròpia radiació de la nebulosa, que emet calor i energia per si mateixa. I finalment, núvols de pols formen textures opaques a la llum que dibuixen una teranyina per davant de la seva estructura.
Un objecte especialment bonic per al meu gust. I que espero tornar a fotografia amb més èxit!!!! 

diumenge, 21 de juliol de 2019

50 anys de l' arribada de l' home a la Lluna

Ahir va fer 50 anys. Mig segle des de que Armstrong, Aldrin i Collins es van aventurar a viatjar a la Lluna. Jo vaig tenir la gran sort de veure-ho en directe, davant d' una rústica TV Marconi dels anys 60, en la que la imatge ballava de tant en tant i havies d' ajustar-la amb un botó a la part posterior. Era un nen petit, però els meus pares em van fer llevar, i amb el pijama posat vaig veure aquelles imatges en blanc i negre en que costava fins i tot veure una figura humana amb claredat. No sabiem si ja havia trepitjat o no la Lluna...


No sé fins quin punt allò em va marcar per la resta de la meva vida. Però als 8 anys jo ja era astrònom. I malgrat el meu pare no s' ho creia, m' aprenia el cel nocturn amb un llibre i els seus planells, mentre n' escrivía un meu en uns fulls en blanc amb una Olivetti antiga que hi havia per casa.
Vaig escriure cartes a la NASA, posant els segells amb cura, i sorprenentment em van contestar, enviant-me fotografies i documentació de les missions a l' espai. Era un nen molt ben relacionat!!!!
M' encantava retallar la premsa de l' època quan parlava de l' espai, i encara en guardo molts records, com autèntics tresors.



I ahir a la nit ho vaig celebrar amb els amics d' Astrobarcelona. Va ser una vetllada entranyable, a peu de pistes de Port del Compte, amb una Star Party familiar on vam compartir una estona agradable fins que la Lluna ja va pujar massa en el cel i va desdibuixar les estrelles.
Ja sol, vaig decidir fer una darrera foto, per tenir un record de la Lluna del cinqüentenari. I avui la comparteixo amb tots vosaltres, per que per uns segons us sentiu amb mi, al meu costat, en aquella màgica nit.

Una abraçada!!!!!


dimarts, 25 de juny de 2019

La nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan és coneguda per la màgia de la seva revetlla, on el foc és el protagonista, ja sigui en forma de fogueres, o de coets i petards que esclaten en el cel, trencant durant unes hores la pau de la nit i emplenant l' aire de fum i pólvora.
Aquest any, després de sopar amb coneguts i amics, al voltant d' una gegantina taula al poble, i ja digerida la coca de Sant Joan i brindat amb el cava, vaig escapar-me amb el meu fill Jaume al bell mig d' un camp on pasturen habitualment els cavalls, a la recerca d' una estona de foscor.

Malgrat eren quarts de 2, i estar als Pirineus, la llum nocturna de les poblacions catalanes arriba en forma d' un color taronja que banya els núvols enteranyinats del cel, i amb prous feines treu el nas el braç de la nostra galàxia, la Via Làctia, mostrant-nos la seva immensitat que, traduïda en xifres, representa uns 300.000 milions d' estrelles, i un diàmetre de 100.000 anys llum.
Nosaltres sols veiem una mínima part d' aquests estels. A una nit clara i fosca, podem arribar a veure uns pocs milers d' estels. I ja ens sembla espectacular. Imagineu, si podeu, la xifra que representa 300.000 milions de sols, amb els seus corresponents planetes giran al seu voltant. Segons les darreres estimacions, es creu que el promig de planetes que hi ha a la nostra galàxia pot estar entre 1 i 2 per a cada estrella. Això ens diu que poden haver molts i molts planetes semblants a la Terra, on la vida es pot haver obert camí.

En la foto us he marcat els punts més brillants del cel: el planeta Júpiter, el més gran del sistema solar, acompanyat del planeta Saturn, famós pels seus anells, i l' estrella Altair, la més brillant de la constel·lació de l' Àliga. Aquesta darrera estrella és una de les tres components que dibuixen en el cel el famós Triangle d' Estiu.

De moment, us passo la imatge, per poder contemplar la bellesa del cel nocturn, que mai deixa de sorprendre'm i meravellar-me.
Fins aviat!!


dimecres, 23 de gener de 2019

Eclipse total de Lluna de la nit del 21 al 22 de gener de 2019

Avui he acabat de processar les 37 fotografies que vaig fer la matinada del 22 de gener, des de les 4:37h fins a les 7:37h, per sumar-les i obtenir el registre del pas de la Lluna durant totes les fases de l' eclpise de Lluna que es va produir. Com la nit va ser bona, vaig poder captar totes i cada una de les imatges en bones condicions.

Us deixo el resultat del treball, amb la satisfacció d' haver passat fred per un resultat que em sembla correcte. Llàstima que és des del centre de Barcelona. Malgrat això, la bellesa del cel compensa la poca poesia de la silueta de la ciutat.

Bona nit!!!!


dimarts, 1 de gener de 2019

La petita Sirena


Aquest Nadal vaig poder visitar la ciutat de Copenhague, recent nevada quan vam arribar, i en una de les primeres nits, sempre ennuvolades, vaig acostar-me tot sol fent una passejada fins a l' estatua de la Sirena.
Durant el dia, i a qualsevol època de l' any, un munt de turistes la visiten, busquen fer el seu selfie perfecte per pujar-lo a les xarxes socials, i es barallen per disposar d' uns segons sense que un altra turista aparegui a la imatge que van a prendre. Un absolut caos buit de contingut que ens roba l' autenticitat de la vida, fent-nos caure en un parany digital de competitivitat absurda...

Probablement cap d' ells coneix la veritable història de la nostra Sirena. Hans Christian Andersen va escriure un conte sobre ella, que Disney va versionar i popularitzar amb la seva vessant comercial de final feliç, però que rès té a veure amb l' autèntica història d' aquesta noia.

La Sirena era filla del Déu del Mar, la menor de les germanes, i que havia assolit l' edat dels 15 anys. Quan una sirena arribava a aquesta edat, tenia el permís necessari per poder accedir al món exterior, que es considerava ple de perills. La Sirena, curiosa com era, va decidir sortir a veure el món ocult a la seva vida fins aquell moment.
Era de nit, la superficie del mar brillava sota la Lluna plena, i una silueta es retallava contra l' horitzó, apropant-se lentament mentre una música anava creixent en intensitat. Era un vaixell, on els mariners celebraven que un jove príncep que era entre ells havia fet 16 anys. La Sirena el va veure mentre els mariners cantaven, reien i l' envoltaven brindant la seva felicitat.
Mai no havia vist éssers com aquells, i el noi li va agradar especialment.
Els mariners, distrets amb la festa, no es van adonar de que una turmenta s' apropava, i de sobte els vents es van enfurismar, els llamps i trons van desbocar-se, i les onades castigaven el vaixell que va acabar essent una joguina de la turmenta.
Finalment va arribar la catàstrofe: el naufragi va ésser inevitable.
La Sirena va veure com el noi s' enfonsava en el mar, desapareixent entre la seva foscor. No s' ho va pensar dos cops: va nedar fins a ell, i el va agafar per portar-lo fins a la platja més propera i savar-li així la vida.
El xicot, quan va tornar a la consciència, va quedar embadalit per la bellesa d' aquell ésser, meitat noia meitat peix, que l' havia salvat d' una mort segura.
La Sirena va tornar al mar, i el noi va tornar a palau per recuperar la seva vida, però tots dos van quedar obsessionats l' un de l' altre, amb el cor desbocat de sentiments.

La Sirena no podia ser feliç. Com podia seguir vivint al mar si el seu amor era un humà que vivia a la terra?
Va ser aleshores quan va prendre una decisió: va visitar a una bruixa per intentar trobar un encanteri que li permetés estar amb el seu noi estimat.
La joventut és apassionada, l' amor és ignorant i fa cometre errades terribles. I la Sirena es va deixar portar per la passió i va acceptar una proposta que li canviaria la vida: podria obtenir unes cames a canvi de la seva veu. I va acceptar...
La bruixa li va advertir diversos cops que aquell procés no tindria marxa enrera si no aconseguia enamorar a un humà, i que no recuperaria la veu i es quedaria muda i sola per tota l' eternitat.
I com la Sirena no va fer cas dels advertiments, la bruixa li va tallar la llengua i va obtenir unes cames que no podien ni tant sols sostenir-la.
Li va ser difícil aprendre a caminar, i els seus peus, banyats en sang, li produien un gran dolor. Però a cops de voluntat va aconseguir semblar un humà més, i va acabar trobant al seu noi estimat.
El noi, en veure la seva bellesa, es va enamorar d' ella, però no lo suficient per trencar l' encanteri. No la va reconèixer, per que ell recordava a la seva Sirena amb cua de peix i aquella veu dolça i màgica. I aquella noia, malgrat li recordava a la seva estimada, tenia cames en lloc de cua de peix i era absolutament muda.
La Sirena, no podia parlar ni tampoc sabia escriure com per poder explicar-li que era ella.
I un dia va aparèixer a palau una noia amb una veu que li va recordar a la de la seva estimada, i el jove príncep es va enamorar d' ella.

Els advertiments de la bruixa van ressonar dins del cor de la Sirena. Es va quedar muda, sola i sense el seu gran amor. Estava en una profunda depressió...

Una veu se li va aparèixer al cap, i li va proposar matar al príncep. Un dels dos havia de morir per que a la Sirena no se li podrís el cor. Però la Sirena no va voler acabar amb el príncep i va preferir que ell fós feliç amb la seva nova parella.

Finalment la Sirena no va morir, però va ésser comdemnada a una eternitat de sofriment i enyorança.
Va intentar suicidar-se en el mar, i la van castigar a ascendir al cel per convertir-se en filla de l' aire.

Va ascendir com un àngel.
Com una metàfora es va evaporar.
Com una innocent enamorada va sofrir el seu cruel destí.
I amb la seva desobedient tossuderia, va quedar exposada al calor del Sol, que la va evaporar, fent desaparèixer per sempre la seva bellesa i el seu nom...

I el príncep mai va saber que aquella noia muda va ser en realitat la noia que bojament el va estimar.




Aquella nit, mirant a la Sirena en absoluta solitud, vaig pensar en la seva terrible història.
L' amor és una energia intensa i poderosa, però la humanitat dels qui la senten la tenyeix sovint de dolor.
Sempre em quedarà el record d' aquella tendra silueta retallant-se davant els llums dels humans, esperant l' estimació que no va poder trobar. Per uns instants, em va semblar escoltar aletejar la seva cua entre les onades d' aquell fosc mar.

Un petó ben fort, estimada Sirena.