dimarts, 25 de juny de 2019

La nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan és coneguda per la màgia de la seva revetlla, on el foc és el protagonista, ja sigui en forma de fogueres, o de coets i petards que esclaten en el cel, trencant durant unes hores la pau de la nit i emplenant l' aire de fum i pólvora.
Aquest any, després de sopar amb coneguts i amics, al voltant d' una gegantina taula al poble, i ja digerida la coca de Sant Joan i brindat amb el cava, vaig escapar-me amb el meu fill Jaume al bell mig d' un camp on pasturen habitualment els cavalls, a la recerca d' una estona de foscor.

Malgrat eren quarts de 2, i estar als Pirineus, la llum nocturna de les poblacions catalanes arriba en forma d' un color taronja que banya els núvols enteranyinats del cel, i amb prous feines treu el nas el braç de la nostra galàxia, la Via Làctia, mostrant-nos la seva immensitat que, traduïda en xifres, representa uns 300.000 milions d' estrelles, i un diàmetre de 100.000 anys llum.
Nosaltres sols veiem una mínima part d' aquests estels. A una nit clara i fosca, podem arribar a veure uns pocs milers d' estels. I ja ens sembla espectacular. Imagineu, si podeu, la xifra que representa 300.000 milions de sols, amb els seus corresponents planetes giran al seu voltant. Segons les darreres estimacions, es creu que el promig de planetes que hi ha a la nostra galàxia pot estar entre 1 i 2 per a cada estrella. Això ens diu que poden haver molts i molts planetes semblants a la Terra, on la vida es pot haver obert camí.

En la foto us he marcat els punts més brillants del cel: el planeta Júpiter, el més gran del sistema solar, acompanyat del planeta Saturn, famós pels seus anells, i l' estrella Altair, la més brillant de la constel·lació de l' Àliga. Aquesta darrera estrella és una de les tres components que dibuixen en el cel el famós Triangle d' Estiu.

De moment, us passo la imatge, per poder contemplar la bellesa del cel nocturn, que mai deixa de sorprendre'm i meravellar-me.
Fins aviat!!


dimecres, 23 de gener de 2019

Eclipse total de Lluna de la nit del 21 al 22 de gener de 2019

Avui he acabat de processar les 37 fotografies que vaig fer la matinada del 22 de gener, des de les 4:37h fins a les 7:37h, per sumar-les i obtenir el registre del pas de la Lluna durant totes les fases de l' eclpise de Lluna que es va produir. Com la nit va ser bona, vaig poder captar totes i cada una de les imatges en bones condicions.

Us deixo el resultat del treball, amb la satisfacció d' haver passat fred per un resultat que em sembla correcte. Llàstima que és des del centre de Barcelona. Malgrat això, la bellesa del cel compensa la poca poesia de la silueta de la ciutat.

Bona nit!!!!


dimarts, 1 de gener de 2019

La petita Sirena


Aquest Nadal vaig poder visitar la ciutat de Copenhague, recent nevada quan vam arribar, i en una de les primeres nits, sempre ennuvolades, vaig acostar-me tot sol fent una passejada fins a l' estatua de la Sirena.
Durant el dia, i a qualsevol època de l' any, un munt de turistes la visiten, busquen fer el seu selfie perfecte per pujar-lo a les xarxes socials, i es barallen per disposar d' uns segons sense que un altra turista aparegui a la imatge que van a prendre. Un absolut caos buit de contingut que ens roba l' autenticitat de la vida, fent-nos caure en un parany digital de competitivitat absurda...

Probablement cap d' ells coneix la veritable història de la nostra Sirena. Hans Christian Andersen va escriure un conte sobre ella, que Disney va versionar i popularitzar amb la seva vessant comercial de final feliç, però que rès té a veure amb l' autèntica història d' aquesta noia.

La Sirena era filla del Déu del Mar, la menor de les germanes, i que havia assolit l' edat dels 15 anys. Quan una sirena arribava a aquesta edat, tenia el permís necessari per poder accedir al món exterior, que es considerava ple de perills. La Sirena, curiosa com era, va decidir sortir a veure el món ocult a la seva vida fins aquell moment.
Era de nit, la superficie del mar brillava sota la Lluna plena, i una silueta es retallava contra l' horitzó, apropant-se lentament mentre una música anava creixent en intensitat. Era un vaixell, on els mariners celebraven que un jove príncep que era entre ells havia fet 16 anys. La Sirena el va veure mentre els mariners cantaven, reien i l' envoltaven brindant la seva felicitat.
Mai no havia vist éssers com aquells, i el noi li va agradar especialment.
Els mariners, distrets amb la festa, no es van adonar de que una turmenta s' apropava, i de sobte els vents es van enfurismar, els llamps i trons van desbocar-se, i les onades castigaven el vaixell que va acabar essent una joguina de la turmenta.
Finalment va arribar la catàstrofe: el naufragi va ésser inevitable.
La Sirena va veure com el noi s' enfonsava en el mar, desapareixent entre la seva foscor. No s' ho va pensar dos cops: va nedar fins a ell, i el va agafar per portar-lo fins a la platja més propera i savar-li així la vida.
El xicot, quan va tornar a la consciència, va quedar embadalit per la bellesa d' aquell ésser, meitat noia meitat peix, que l' havia salvat d' una mort segura.
La Sirena va tornar al mar, i el noi va tornar a palau per recuperar la seva vida, però tots dos van quedar obsessionats l' un de l' altre, amb el cor desbocat de sentiments.

La Sirena no podia ser feliç. Com podia seguir vivint al mar si el seu amor era un humà que vivia a la terra?
Va ser aleshores quan va prendre una decisió: va visitar a una bruixa per intentar trobar un encanteri que li permetés estar amb el seu noi estimat.
La joventut és apassionada, l' amor és ignorant i fa cometre errades terribles. I la Sirena es va deixar portar per la passió i va acceptar una proposta que li canviaria la vida: podria obtenir unes cames a canvi de la seva veu. I va acceptar...
La bruixa li va advertir diversos cops que aquell procés no tindria marxa enrera si no aconseguia enamorar a un humà, i que no recuperaria la veu i es quedaria muda i sola per tota l' eternitat.
I com la Sirena no va fer cas dels advertiments, la bruixa li va tallar la llengua i va obtenir unes cames que no podien ni tant sols sostenir-la.
Li va ser difícil aprendre a caminar, i els seus peus, banyats en sang, li produien un gran dolor. Però a cops de voluntat va aconseguir semblar un humà més, i va acabar trobant al seu noi estimat.
El noi, en veure la seva bellesa, es va enamorar d' ella, però no lo suficient per trencar l' encanteri. No la va reconèixer, per que ell recordava a la seva Sirena amb cua de peix i aquella veu dolça i màgica. I aquella noia, malgrat li recordava a la seva estimada, tenia cames en lloc de cua de peix i era absolutament muda.
La Sirena, no podia parlar ni tampoc sabia escriure com per poder explicar-li que era ella.
I un dia va aparèixer a palau una noia amb una veu que li va recordar a la de la seva estimada, i el jove príncep es va enamorar d' ella.

Els advertiments de la bruixa van ressonar dins del cor de la Sirena. Es va quedar muda, sola i sense el seu gran amor. Estava en una profunda depressió...

Una veu se li va aparèixer al cap, i li va proposar matar al príncep. Un dels dos havia de morir per que a la Sirena no se li podrís el cor. Però la Sirena no va voler acabar amb el príncep i va preferir que ell fós feliç amb la seva nova parella.

Finalment la Sirena no va morir, però va ésser comdemnada a una eternitat de sofriment i enyorança.
Va intentar suicidar-se en el mar, i la van castigar a ascendir al cel per convertir-se en filla de l' aire.

Va ascendir com un àngel.
Com una metàfora es va evaporar.
Com una innocent enamorada va sofrir el seu cruel destí.
I amb la seva desobedient tossuderia, va quedar exposada al calor del Sol, que la va evaporar, fent desaparèixer per sempre la seva bellesa i el seu nom...

I el príncep mai va saber que aquella noia muda va ser en realitat la noia que bojament el va estimar.




Aquella nit, mirant a la Sirena en absoluta solitud, vaig pensar en la seva terrible història.
L' amor és una energia intensa i poderosa, però la humanitat dels qui la senten la tenyeix sovint de dolor.
Sempre em quedarà el record d' aquella tendra silueta retallant-se davant els llums dels humans, esperant l' estimació que no va poder trobar. Per uns instants, em va semblar escoltar aletejar la seva cua entre les onades d' aquell fosc mar.

Un petó ben fort, estimada Sirena.



dilluns, 10 de desembre de 2018

El cometa 46P/Wirtanen

Dissabte a la nit, en mig d' un cel copsat d' humitat, que no deixava treballar amb equips astronòmics, vaig anar a donar una passejada amb la meva filla Júlia, la companya d' aventures que sempre està disposada a compartir el meu temps...
Vam baixar pel camí cap el riu, i l' objectiu era poder fotografiar el cometa 46P/Wirtanen, que ja es pot veure a simple vista, però que el proper dia 16 de desembre estarà a la mínima distància de nosaltres (unes 30 vegades la que ens separa de la Lluna). És un cometa petit, i no mostra una cua allargada com estem acostumats quan parlem de cometes (al menys fins ara). Però la seva tonalitat verdosa és ben aparent quan l' observem de més a prop. Gira al voltant del Sol en una órbita d' una durada de 5 anys i mig, que s' ha anat escurçant pels efectes gravitatoris de Júpiter (abans era de 7 anys).
Tot i que una càmera reflex de format APS-C com la meva Canon té moltes limitacions a l' hora de treballar en fotografia nocturna, sempre s' ha d' intentar treure el màxim profit del material del que disposem (amb totes les coses de la vida, no solsament en fotografia). Així que no tinc cap vergonya de compartir amb vosaltres el que vaig poder obtenir aquella nit.
A la imatge podeu veure part del poble a l' esquerra, amb les seves llums que, malgrat la lluita contra la contaminació lumínica, és evident que sempre és limitada. També es poden observar Les Plèiades, ben amunt en el cel, i a sota seu una punta de llança que són les Híades, amb l' estrella Aldebaran com més brillant de la constel·ació de Taure. I a la dreta, enmarcat en un cercle, el cometa.
Ah!, i la tonalitat vermella del terra és el meu frontal i la meva pròpia ombra, per donar una mica de varietat de colors a la fotografia....

Ara bé, el millor de la nit, que va ser l' estona passada amb la Júlia, me la quedo sols per a mi solet!



dilluns, 5 de novembre de 2018

La Via Làctia sobre la Torre de Guaita

La nit del passat divendres 2 de novembre vaig anar d' excursió tot just caure la nit. L' objectiu era arribar a la Torre de Guaita de Sant Llorenç de la Muga, un bonic poble situat a la comarca de l' Alt Empordà.
La nit era freda i ventosa. Temía que aquell vent m' espatllés les meves intencions, que no eren altres que fer unes fotos nocturnes amb la Torre dominant l' escena.
Després d' una estona curta pujant els empinats esglaons silvestres que porten fins a la Torre, vaig poder comprovar que quedava bastant arraserat del vent. Perfecte!

Trípode, intervalòmetre, càmera i objectiu eren les eïnes a emprar. Mentre, el meu fill estava muntant el seu slider per fer un  timelapse nocturn.

Un cop ens vam posar d' acord, vam iniciar la sessió. No és fàcil sincronitzar els objectius de cadascú, per que de cops has d' il·luminar l' escena breument (lighpainting) i pots espatllar-li les imatges al teu company.

La nit va cundir, i tot seguit us poso els resultats:

Una imatge amb la Via Làctia sobre la Torre


Un startrail, resultat de sumar 32 imatges que dibuixen el recorregut de les estrelles en el cel


Una de paisatge, en format horitzontal

 
I finalment, una que m' agrada especialment, per que mostra el cel ple d' estels des de l' interior d' un lloc obscur i a punt de tancar-se amb una reixa, com convidant a mantenir sempre viva l' esperança d' una llibertat amenaçada.

Una abraçada!!!!



divendres, 13 d’abril de 2018

Efemèrides Astronòmiques - Abril 2018

Us adjunto les efemèrides astronòmiques del mes d' abril, incloent un mapa del cel visible des de l' hemisferi nord, així com el detall dels esdeveniments dia a dia.
L' únic inconvenient és que està en anglès, però és una excusa perfecte per practicar idiomes!



dilluns, 26 de febrer de 2018

Cabanes als arbres a Dosrius

Acabem de passar la nit a una cabana en un arbre, que hem gaudit en les instal·lacions de Cabanes Dosrius.
La Júlia sempre havia volgut tastar l' experiència d'una cabana a un arbre, i finalment hem pogut convertir-la en una realitat.
Conforme anava baixant la llum del dia, les petites bombetes de la cabana cobraven vida, discretes i vergonyoses, oferint la seva calidesa. Un sopar informal, ple de detalls, ens va culminar la nit, després de ser capaços de "pescar" en cistell que els nostres hostes ens van deixar penjat de la corda de la cabana.
La nit es va obrir més tard, banyada d' estels i de la llum de mitja Lluna, convidant-nos a copsar la delicadesa del moment. Un fracàs absolut, per que les fotos no van ser capaces de representar la màgia del moment.

No us perdeu aquesta experiència. La Maria us rebrà encantada, i us mostrarà amb naturalitat la seva fantàstica capacitat de convertir els vostres somnis en realitat.
Fins ara!!!



dilluns, 5 de febrer de 2018

Nit de Lluna Plena

Una passejada sota la llum de la Lluna Plena...

Uns ulls brillants que reflecteixen els rajos de la nostra llanterna, seguint-nos atentament enmig de la foscor, sense saber identificar quin és l' ésser viu que hi ha darrera d' ells.
El fred que cala poc a poc, mentre la carretera fosca es va descobrint davant nostre, lentament i a cada passa, seguint un camí conegut, que s' endinsa cap a l' est.
Rera una corba apareix, entre núvols fantasmagòrics, la llum inconfusible de la meva companya nocturna...
Si..., estimada Lluna. Ets tu. Ja portem molts anys de confidències, de companyonia i de complicitats. No sabria dir quants cops m' has vist somniar, quantes vegades has vist lliscar llàgrimes dels meus ulls, quants instants m' has descobert observant-te en silenci, xiuxiuejant-te els meus anhels i desitjos, com es fa amb els millors amics i les amants.
Aquesta darrera nit vas tornar a fer màgia. Una màgia que vaig poder traspassar als meus fills: en Jaume i la Júlia. Tots tres vam plantar els nostres trípodes amb les càmeres sobre la gespa, al voral de la carretera fosca i silenciosa. Únicament preteniem robar-te un record. Un retall de la teva bellesa, mentre discretament..., quasi vergonyosa, t' amagaves entre els núvols i jugaves amb el vent.

Van ser uns minuts irrepetibles, que queden per al record. En aquests fulls del meu calendari personal, on cada vivència, cada sentiment, conforma el llibre de la meva vida. De cops ordenat, de cops anàrquic...
Aviat tornarem a veuren's. Fins que arribi aquest instant, et demano permís per compartir amb els meus amics la fotografia que et vaig fer.
Bona nit, estimada Lluna. Ja saps que sempre estaré al teu costat...


diumenge, 10 de setembre de 2017

La màgia del Pedraforca (I)

Els núvols negres que m' havien acompanyat en el viatge fins a Saldes no presagiaven res positiu. Estem a les portes de la tardor, i les turmentes i la pluja amenaça en qualsevol moment del dia. Quan vam arribar a aquest petit poble a la falda de la impressionant muntanya del Pedraforca, el cel blau volia empènyer les restes dels núvols, que ara semblaven més boira baixa que tenyia de gris clar el cel.
Aquesta part de Catalunya sempre m' ha enamorat. Caminar sobre el mantell de vegetació dels seus boscos és viure la sensació de trepitjar una coberta esponjosa que acarícia els sentits, mentre els pulmons s' emplenen d' un aire a pi barrejat amb herbes aromàtiques que transporten els pensaments cap a moments de la teva vida en que l' equilibri i la pau interior t' han fet sentir-te feliç.

Popularment la considerem com una muntanya màgica, imponent, majestuosa i acollidora. I realment penso que és cert. Hi ha màgia en el Pedraforca. Però la màgia la fan els mags, i és una feina per a cadascú de nosaltres trobar el nostre propi mag que converteixi la vivència de les sensacions que hi trobem al Pedraforca en aquestà màgia que et fa sentir estimat, acollit, comprès i desitjat.
Al cap i a la fi, quan vivim coses úniques, quan sentim moments indescriptibles, tenim la necessitat imperiosa de compartir-les amb algú que ens escolti i ens faci saber que si..., que pensa i sent com nosaltres, que mira a través dels nostres mateixos ulls i que ens dona la mà per acompanyar-nos en aquesta meravella que és la vida.

A la tarda, sols trepitjar Saldes, no podia reprimir la necessitat d' escapar al Castell i l' Ermita de Santa Maria, per gaudir de la vista de la vall i del propi Pedraforca. Era el lloc elegit per intentar, aquella mateixa nit, complementar la bellesa del paisatge amb la bellesa del firmament.
Una nit que a partir de les deu estaria dominada per la presència d' una Lluna que brillava amb intensitat, passades tres nits de la seva plenitud.
Ella seria l' encarregada de il·luminar de forma natural el cim del Pedraforca, i destacar-lo de la silueta fosca de l' horitzó.



Un cop ben sopat, en Jaume Jr. i jo vam ascendir de nou al Castell, per muntar en l' indret elegit les càmeres. La pujada va ser ràpida, i a cada passa un bon grapat de bestioles ens observaven en la foscor preguntant-se què dimonis anaven a fer aquells dos humans en unes hores de la nit en que el bosc ja era seu.

Estava muntant un objectiu de 8mm de focal, format ull de peix, a la càmera Canon, mentre el Jaume preparava el seu arsenal d' accesoris per fer lightpainting, quan per l' espatlla vaig notar una presència. Quan vaig girar el coll, vaig trobar-me-la davant els ulls. La Lluna, immensa, d' un color vermell intens..., intessísim, despuntava darrera un cingle. En Jaume va estar-li fent fotografies mentre jo ja iniciava la primera de les sèries de fotografies que em servirien per fer l' startrail de la nit.
Pels qui no ho sapigueu, un startrail és una fotografia resultat de sumar moltes fotografies fetes des de la mateixa posició, sobre un trípode, enfocant les estrelles darrera algun paisatge interessant. El resultat mostra el desplaçament de La Terra en forma de traces dels estels girant al voltant de l' estrella polar, deixant línies semicorbes que donen una aparença singular a la imatge.

Mentre les fotografies anaven caient, al ritme dels meus pensaments, que en la solitud de la nit em connecten amb tot allò que m' ha quedat per fer, que em queda per fer, i que no vull que em quedi per fer..., veia llums i colors dansar rera uns matolls propers, a tocar del castell, on en Jaume Jr. improvisava la seva creativitat amb la tècnica del lightpainting, sempre amb el permís de les rates pinyades que penjaven del sostre de les ruines del recinte.

Després de fer diverses sèries d' imatges, i quan ja començava a refrescar de debó, un so llunyà es va convertir en música que va il·luminar la vessant dreta de la vall darrera la muntanya. Saldes estava de festa major, i en un indret no gaire llunyà la gent dansava sota les notes musicals i els cants dels artistes, sense saber que quedarien plasmats en la meva fotografia i els meus records...

La boira va començar a apropar-se per la vessant est, i la Lluna la convertia en un autèntic mar que onejava cap a nosaltres, fins que l' onada es va fer aclaparadora i va tenyir d' humitat les òptiques de les càmeres. Va ser el moment de recollir i tornar a l' apartament, per descansar i recordar els bons moments viscuts en aquella màgica nit...

Aquí us deixo el resultat de l' startrail, amb llum de Lluna banyant el Pedraforca, els estels girant al voltant del nord, la claror a la dreta per la festa de Saldes, i un estel fugaç que va caure a la dreta de la Polar, permetent-me fer un desig. Però ja sabeu que aquest no es pot dir..., si no, no es complirà!

Espero que us agradi.


diumenge, 27 d’agost de 2017

La galàxia del Remolí - Messier 51

De petit mirava embadalit la constel·lació de l' Ossa Major, o carro, com l' anomenava coloquialment el meu pare, pensant que ja era capaç de trobar i identificar un grup d' estels en el cel.
Poc podia imaginar aleshores que entre aquelles estrelles tant familiars, a molt poca distància, hi havia tantes i tantes galàxies que un dia seria capaç de fotografiar jo mateix.

Una de les galàxies més belles  és la catalogada com Messier 51, anomenada Galàxia del Remolí (o Whirpool en anglés). 
En realitat, es tracta de dues galàxies que estan en colisió. Aquest no és un fet estrany, ja que es produeix de forma habitual, i no suposa la destrucció de les seves estrelles i planetes. Penseu que la densitat d' una galàxia és tant baixa que quan colisionen, no arriben a impactar els seus estels, sino que es barregen, donades les elevades distàncies que hi ha entre uns i altres. En aquest procés de colisió es provoquen unes "marees" o deformacions que acaben en un llarg procés de compactació, formant una nova i única galàxia.


Se sap que en el centre de la galàxia més gran ( la de l' esquerra ), hi ha un potent forat negre. Això també és un fet habitual, que fins i tot a la nostra pròpia Vía Làctea es produeix.
Són curioses les nebulositats que es poden advertir a l' entorn de la galàxia, especialment entorn de la petita.
L' astrònom que per primer cop va ser capaç d' advertir braços espirals a la seva estructura va ser Lord Rosse, a l' any 1845. Com podeu imaginar, no podia fer una fotografia, així que sols podia plasmar-ho en un dibuix, i aqui sota us en poso una còpia.


Espero que us agradi aquesta galàxia. Una més entre els milions que hi ha a la constel·lació de l' Ossa Major, una de les més riques en aquests objectes, ja que està en direcció oposada al centre de la nostra galàxia i, quan mirem al "carro" estem en realitat mirant cap a l' exterior del braç espiral de la nostra galàxia, captant objectes molt, molt, molt llunyans...