dimarts, 1 de gener de 2019

La petita Sirena


Aquest Nadal vaig poder visitar la ciutat de Copenhague, recent nevada quan vam arribar, i en una de les primeres nits, sempre ennuvolades, vaig acostar-me tot sol fent una passejada fins a l' estatua de la Sirena.
Durant el dia, i a qualsevol època de l' any, un munt de turistes la visiten, busquen fer el seu selfie perfecte per pujar-lo a les xarxes socials, i es barallen per disposar d' uns segons sense que un altra turista aparegui a la imatge que van a prendre. Un absolut caos buit de contingut que ens roba l' autenticitat de la vida, fent-nos caure en un parany digital de competitivitat absurda...

Probablement cap d' ells coneix la veritable història de la nostra Sirena. Hans Christian Andersen va escriure un conte sobre ella, que Disney va versionar i popularitzar amb la seva vessant comercial de final feliç, però que rès té a veure amb l' autèntica història d' aquesta noia.

La Sirena era filla del Déu del Mar, la menor de les germanes, i que havia assolit l' edat dels 15 anys. Quan una sirena arribava a aquesta edat, tenia el permís necessari per poder accedir al món exterior, que es considerava ple de perills. La Sirena, curiosa com era, va decidir sortir a veure el món ocult a la seva vida fins aquell moment.
Era de nit, la superficie del mar brillava sota la Lluna plena, i una silueta es retallava contra l' horitzó, apropant-se lentament mentre una música anava creixent en intensitat. Era un vaixell, on els mariners celebraven que un jove príncep que era entre ells havia fet 16 anys. La Sirena el va veure mentre els mariners cantaven, reien i l' envoltaven brindant la seva felicitat.
Mai no havia vist éssers com aquells, i el noi li va agradar especialment.
Els mariners, distrets amb la festa, no es van adonar de que una turmenta s' apropava, i de sobte els vents es van enfurismar, els llamps i trons van desbocar-se, i les onades castigaven el vaixell que va acabar essent una joguina de la turmenta.
Finalment va arribar la catàstrofe: el naufragi va ésser inevitable.
La Sirena va veure com el noi s' enfonsava en el mar, desapareixent entre la seva foscor. No s' ho va pensar dos cops: va nedar fins a ell, i el va agafar per portar-lo fins a la platja més propera i savar-li així la vida.
El xicot, quan va tornar a la consciència, va quedar embadalit per la bellesa d' aquell ésser, meitat noia meitat peix, que l' havia salvat d' una mort segura.
La Sirena va tornar al mar, i el noi va tornar a palau per recuperar la seva vida, però tots dos van quedar obsessionats l' un de l' altre, amb el cor desbocat de sentiments.

La Sirena no podia ser feliç. Com podia seguir vivint al mar si el seu amor era un humà que vivia a la terra?
Va ser aleshores quan va prendre una decisió: va visitar a una bruixa per intentar trobar un encanteri que li permetés estar amb el seu noi estimat.
La joventut és apassionada, l' amor és ignorant i fa cometre errades terribles. I la Sirena es va deixar portar per la passió i va acceptar una proposta que li canviaria la vida: podria obtenir unes cames a canvi de la seva veu. I va acceptar...
La bruixa li va advertir diversos cops que aquell procés no tindria marxa enrera si no aconseguia enamorar a un humà, i que no recuperaria la veu i es quedaria muda i sola per tota l' eternitat.
I com la Sirena no va fer cas dels advertiments, la bruixa li va tallar la llengua i va obtenir unes cames que no podien ni tant sols sostenir-la.
Li va ser difícil aprendre a caminar, i els seus peus, banyats en sang, li produien un gran dolor. Però a cops de voluntat va aconseguir semblar un humà més, i va acabar trobant al seu noi estimat.
El noi, en veure la seva bellesa, es va enamorar d' ella, però no lo suficient per trencar l' encanteri. No la va reconèixer, per que ell recordava a la seva Sirena amb cua de peix i aquella veu dolça i màgica. I aquella noia, malgrat li recordava a la seva estimada, tenia cames en lloc de cua de peix i era absolutament muda.
La Sirena, no podia parlar ni tampoc sabia escriure com per poder explicar-li que era ella.
I un dia va aparèixer a palau una noia amb una veu que li va recordar a la de la seva estimada, i el jove príncep es va enamorar d' ella.

Els advertiments de la bruixa van ressonar dins del cor de la Sirena. Es va quedar muda, sola i sense el seu gran amor. Estava en una profunda depressió...

Una veu se li va aparèixer al cap, i li va proposar matar al príncep. Un dels dos havia de morir per que a la Sirena no se li podrís el cor. Però la Sirena no va voler acabar amb el príncep i va preferir que ell fós feliç amb la seva nova parella.

Finalment la Sirena no va morir, però va ésser comdemnada a una eternitat de sofriment i enyorança.
Va intentar suicidar-se en el mar, i la van castigar a ascendir al cel per convertir-se en filla de l' aire.

Va ascendir com un àngel.
Com una metàfora es va evaporar.
Com una innocent enamorada va sofrir el seu cruel destí.
I amb la seva desobedient tossuderia, va quedar exposada al calor del Sol, que la va evaporar, fent desaparèixer per sempre la seva bellesa i el seu nom...

I el príncep mai va saber que aquella noia muda va ser en realitat la noia que bojament el va estimar.




Aquella nit, mirant a la Sirena en absoluta solitud, vaig pensar en la seva terrible història.
L' amor és una energia intensa i poderosa, però la humanitat dels qui la senten la tenyeix sovint de dolor.
Sempre em quedarà el record d' aquella tendra silueta retallant-se davant els llums dels humans, esperant l' estimació que no va poder trobar. Per uns instants, em va semblar escoltar aletejar la seva cua entre les onades d' aquell fosc mar.

Un petó ben fort, estimada Sirena.