dilluns, 5 de novembre de 2018

La Via Làctia sobre la Torre de Guaita

La nit del passat divendres 2 de novembre vaig anar d' excursió tot just caure la nit. L' objectiu era arribar a la Torre de Guaita de Sant Llorenç de la Muga, un bonic poble situat a la comarca de l' Alt Empordà.
La nit era freda i ventosa. Temía que aquell vent m' espatllés les meves intencions, que no eren altres que fer unes fotos nocturnes amb la Torre dominant l' escena.
Després d' una estona curta pujant els empinats esglaons silvestres que porten fins a la Torre, vaig poder comprovar que quedava bastant arraserat del vent. Perfecte!

Trípode, intervalòmetre, càmera i objectiu eren les eïnes a emprar. Mentre, el meu fill estava muntant el seu slider per fer un  timelapse nocturn.

Un cop ens vam posar d' acord, vam iniciar la sessió. No és fàcil sincronitzar els objectius de cadascú, per que de cops has d' il·luminar l' escena breument (lighpainting) i pots espatllar-li les imatges al teu company.

La nit va cundir, i tot seguit us poso els resultats:

Una imatge amb la Via Làctia sobre la Torre


Un startrail, resultat de sumar 32 imatges que dibuixen el recorregut de les estrelles en el cel


Una de paisatge, en format horitzontal

 
I finalment, una que m' agrada especialment, per que mostra el cel ple d' estels des de l' interior d' un lloc obscur i a punt de tancar-se amb una reixa, com convidant a mantenir sempre viva l' esperança d' una llibertat amenaçada.

Una abraçada!!!!



divendres, 13 d’abril de 2018

Efemèrides Astronòmiques - Abril 2018

Us adjunto les efemèrides astronòmiques del mes d' abril, incloent un mapa del cel visible des de l' hemisferi nord, així com el detall dels esdeveniments dia a dia.
L' únic inconvenient és que està en anglès, però és una excusa perfecte per practicar idiomes!



dilluns, 26 de febrer de 2018

Cabanes als arbres a Dosrius

Acabem de passar la nit a una cabana en un arbre, que hem gaudit en les instal·lacions de Cabanes Dosrius.
La Júlia sempre havia volgut tastar l' experiència d'una cabana a un arbre, i finalment hem pogut convertir-la en una realitat.
Conforme anava baixant la llum del dia, les petites bombetes de la cabana cobraven vida, discretes i vergonyoses, oferint la seva calidesa. Un sopar informal, ple de detalls, ens va culminar la nit, després de ser capaços de "pescar" en cistell que els nostres hostes ens van deixar penjat de la corda de la cabana.
La nit es va obrir més tard, banyada d' estels i de la llum de mitja Lluna, convidant-nos a copsar la delicadesa del moment. Un fracàs absolut, per que les fotos no van ser capaces de representar la màgia del moment.

No us perdeu aquesta experiència. La Maria us rebrà encantada, i us mostrarà amb naturalitat la seva fantàstica capacitat de convertir els vostres somnis en realitat.
Fins ara!!!



dilluns, 5 de febrer de 2018

Nit de Lluna Plena

Una passejada sota la llum de la Lluna Plena...

Uns ulls brillants que reflecteixen els rajos de la nostra llanterna, seguint-nos atentament enmig de la foscor, sense saber identificar quin és l' ésser viu que hi ha darrera d' ells.
El fred que cala poc a poc, mentre la carretera fosca es va descobrint davant nostre, lentament i a cada passa, seguint un camí conegut, que s' endinsa cap a l' est.
Rera una corba apareix, entre núvols fantasmagòrics, la llum inconfusible de la meva companya nocturna...
Si..., estimada Lluna. Ets tu. Ja portem molts anys de confidències, de companyonia i de complicitats. No sabria dir quants cops m' has vist somniar, quantes vegades has vist lliscar llàgrimes dels meus ulls, quants instants m' has descobert observant-te en silenci, xiuxiuejant-te els meus anhels i desitjos, com es fa amb els millors amics i les amants.
Aquesta darrera nit vas tornar a fer màgia. Una màgia que vaig poder traspassar als meus fills: en Jaume i la Júlia. Tots tres vam plantar els nostres trípodes amb les càmeres sobre la gespa, al voral de la carretera fosca i silenciosa. Únicament preteniem robar-te un record. Un retall de la teva bellesa, mentre discretament..., quasi vergonyosa, t' amagaves entre els núvols i jugaves amb el vent.

Van ser uns minuts irrepetibles, que queden per al record. En aquests fulls del meu calendari personal, on cada vivència, cada sentiment, conforma el llibre de la meva vida. De cops ordenat, de cops anàrquic...
Aviat tornarem a veuren's. Fins que arribi aquest instant, et demano permís per compartir amb els meus amics la fotografia que et vaig fer.
Bona nit, estimada Lluna. Ja saps que sempre estaré al teu costat...


diumenge, 10 de setembre de 2017

La màgia del Pedraforca (I)

Els núvols negres que m' havien acompanyat en el viatge fins a Saldes no presagiaven res positiu. Estem a les portes de la tardor, i les turmentes i la pluja amenaça en qualsevol moment del dia. Quan vam arribar a aquest petit poble a la falda de la impressionant muntanya del Pedraforca, el cel blau volia empènyer les restes dels núvols, que ara semblaven més boira baixa que tenyia de gris clar el cel.
Aquesta part de Catalunya sempre m' ha enamorat. Caminar sobre el mantell de vegetació dels seus boscos és viure la sensació de trepitjar una coberta esponjosa que acarícia els sentits, mentre els pulmons s' emplenen d' un aire a pi barrejat amb herbes aromàtiques que transporten els pensaments cap a moments de la teva vida en que l' equilibri i la pau interior t' han fet sentir-te feliç.

Popularment la considerem com una muntanya màgica, imponent, majestuosa i acollidora. I realment penso que és cert. Hi ha màgia en el Pedraforca. Però la màgia la fan els mags, i és una feina per a cadascú de nosaltres trobar el nostre propi mag que converteixi la vivència de les sensacions que hi trobem al Pedraforca en aquestà màgia que et fa sentir estimat, acollit, comprès i desitjat.
Al cap i a la fi, quan vivim coses úniques, quan sentim moments indescriptibles, tenim la necessitat imperiosa de compartir-les amb algú que ens escolti i ens faci saber que si..., que pensa i sent com nosaltres, que mira a través dels nostres mateixos ulls i que ens dona la mà per acompanyar-nos en aquesta meravella que és la vida.

A la tarda, sols trepitjar Saldes, no podia reprimir la necessitat d' escapar al Castell i l' Ermita de Santa Maria, per gaudir de la vista de la vall i del propi Pedraforca. Era el lloc elegit per intentar, aquella mateixa nit, complementar la bellesa del paisatge amb la bellesa del firmament.
Una nit que a partir de les deu estaria dominada per la presència d' una Lluna que brillava amb intensitat, passades tres nits de la seva plenitud.
Ella seria l' encarregada de il·luminar de forma natural el cim del Pedraforca, i destacar-lo de la silueta fosca de l' horitzó.



Un cop ben sopat, en Jaume Jr. i jo vam ascendir de nou al Castell, per muntar en l' indret elegit les càmeres. La pujada va ser ràpida, i a cada passa un bon grapat de bestioles ens observaven en la foscor preguntant-se què dimonis anaven a fer aquells dos humans en unes hores de la nit en que el bosc ja era seu.

Estava muntant un objectiu de 8mm de focal, format ull de peix, a la càmera Canon, mentre el Jaume preparava el seu arsenal d' accesoris per fer lightpainting, quan per l' espatlla vaig notar una presència. Quan vaig girar el coll, vaig trobar-me-la davant els ulls. La Lluna, immensa, d' un color vermell intens..., intessísim, despuntava darrera un cingle. En Jaume va estar-li fent fotografies mentre jo ja iniciava la primera de les sèries de fotografies que em servirien per fer l' startrail de la nit.
Pels qui no ho sapigueu, un startrail és una fotografia resultat de sumar moltes fotografies fetes des de la mateixa posició, sobre un trípode, enfocant les estrelles darrera algun paisatge interessant. El resultat mostra el desplaçament de La Terra en forma de traces dels estels girant al voltant de l' estrella polar, deixant línies semicorbes que donen una aparença singular a la imatge.

Mentre les fotografies anaven caient, al ritme dels meus pensaments, que en la solitud de la nit em connecten amb tot allò que m' ha quedat per fer, que em queda per fer, i que no vull que em quedi per fer..., veia llums i colors dansar rera uns matolls propers, a tocar del castell, on en Jaume Jr. improvisava la seva creativitat amb la tècnica del lightpainting, sempre amb el permís de les rates pinyades que penjaven del sostre de les ruines del recinte.

Després de fer diverses sèries d' imatges, i quan ja començava a refrescar de debó, un so llunyà es va convertir en música que va il·luminar la vessant dreta de la vall darrera la muntanya. Saldes estava de festa major, i en un indret no gaire llunyà la gent dansava sota les notes musicals i els cants dels artistes, sense saber que quedarien plasmats en la meva fotografia i els meus records...

La boira va començar a apropar-se per la vessant est, i la Lluna la convertia en un autèntic mar que onejava cap a nosaltres, fins que l' onada es va fer aclaparadora i va tenyir d' humitat les òptiques de les càmeres. Va ser el moment de recollir i tornar a l' apartament, per descansar i recordar els bons moments viscuts en aquella màgica nit...

Aquí us deixo el resultat de l' startrail, amb llum de Lluna banyant el Pedraforca, els estels girant al voltant del nord, la claror a la dreta per la festa de Saldes, i un estel fugaç que va caure a la dreta de la Polar, permetent-me fer un desig. Però ja sabeu que aquest no es pot dir..., si no, no es complirà!

Espero que us agradi.


diumenge, 27 d’agost de 2017

La galàxia del Remolí - Messier 51

De petit mirava embadalit la constel·lació de l' Ossa Major, o carro, com l' anomenava coloquialment el meu pare, pensant que ja era capaç de trobar i identificar un grup d' estels en el cel.
Poc podia imaginar aleshores que entre aquelles estrelles tant familiars, a molt poca distància, hi havia tantes i tantes galàxies que un dia seria capaç de fotografiar jo mateix.

Una de les galàxies més belles  és la catalogada com Messier 51, anomenada Galàxia del Remolí (o Whirpool en anglés). 
En realitat, es tracta de dues galàxies que estan en colisió. Aquest no és un fet estrany, ja que es produeix de forma habitual, i no suposa la destrucció de les seves estrelles i planetes. Penseu que la densitat d' una galàxia és tant baixa que quan colisionen, no arriben a impactar els seus estels, sino que es barregen, donades les elevades distàncies que hi ha entre uns i altres. En aquest procés de colisió es provoquen unes "marees" o deformacions que acaben en un llarg procés de compactació, formant una nova i única galàxia.


Se sap que en el centre de la galàxia més gran ( la de l' esquerra ), hi ha un potent forat negre. Això també és un fet habitual, que fins i tot a la nostra pròpia Vía Làctea es produeix.
Són curioses les nebulositats que es poden advertir a l' entorn de la galàxia, especialment entorn de la petita.
L' astrònom que per primer cop va ser capaç d' advertir braços espirals a la seva estructura va ser Lord Rosse, a l' any 1845. Com podeu imaginar, no podia fer una fotografia, així que sols podia plasmar-ho en un dibuix, i aqui sota us en poso una còpia.


Espero que us agradi aquesta galàxia. Una més entre els milions que hi ha a la constel·lació de l' Ossa Major, una de les més riques en aquests objectes, ja que està en direcció oposada al centre de la nostra galàxia i, quan mirem al "carro" estem en realitat mirant cap a l' exterior del braç espiral de la nostra galàxia, captant objectes molt, molt, molt llunyans...

divendres, 25 d’agost de 2017

M33 - Galàxia del Triangle

L' estiu ens ofereix un cel espectacular, saturat d' estels que conformen el braç de la nostra Vía Làctea. Malgrat això, no és una època especialment rellevant per fotografiar galàxies, que acostumen a veure's més fàcilment en direcció oposada a la Vía Làctea, ja que aquesta, entre els milions d' estels que la composen, i les nebuloses brillants i opaques que n'hi ha, fan de pantalla a l' hora de veure una galàxia a través d' ella.

Una excepció és la Galàxia del Triangle que, malgrat no estar exactament a la zona de la Vía Làctea, s' hi troba relativament a prop.
Aquesta galàxia es pot veure bastant de front, deixant-nos gaudir de la seva fantàstica estructura espiral, i forma part del nostre grup local de galàxies, junt amb la galàxia de l' Andròmeda i d' altres més petites. Està a uns 2,7 milions d' anys llum de nosaltres, i quan li fem una fotografía podem advertir sense gaires complicacions un bon nombre de nebulositats en els seus braços espirals. Són aquestes taques rosades i liloses, que no són més que masses de gasos incandescents compactant-se i excitant-se progressivament fins al moment en que generen per gravetat noves estrelles naixents.


Aquesta fotografia correspon al passat dia 25 d' agost, feta com sempre des del jardí de casa, on espero acabar fent el meu observatori personal per muntar-hi fix tot l' instrumental, i estalviar-me cada nit haver de dedicar més d' una hora al estèril procés de muntar, calibrar, ajustar i posteriorment tornar a desmuntar tot l' equip. És molt farragós fer-ho, però malauradament de moment així ha d' ésser...
L' estiu, en contra del que un pot pensar, no és la millor època de l' any per fotografiar. La calor ambiental fa que les fotografies siguin difícils de processar, per que apareix molt de soroll tèrmic de la càmera CCD. Les càmeres astronòmiques porten sistemes de refrigeración que arriben a rebaixar uns 20 graus la temperatura ambient, però quan les temperatures són de més de 25 graus, el soroll persevera en forma de puntents de color variats (blau, verd i vermell, els colors bàsics), i responen a impactes d' electrons en el sensor de la càmera, que confonen l' aparell fent-lo creure que són estels. 
Processar no és una feina fàcil. Tampoc és fàcil fotografiar... Requereix paciència i constància, a banda d' una bona dosi de sort. Quan no et falla l' electrònica de la muntura, se't penja el software del portàtil, i quan no, apareixen nuvolets que t' espatllen la sessió tant bon punt anaves a començar, un cop ja ho tenies calibrat tot.
Així, quan una imatge et surt més o menys decent, t' agrada compartir-la, no ja per esnobisme o per fer veure als altres lo molt guai que ets..., si no més aviat per que et quedes meravellat de la bellesa de l' Univers i necessites fer-los-hi veure als qui coneixes i, en el meu cas, també a tots aquells desconeguts que estiguin interessats en l' astronomia.

Suposo que per mi no té sentit tenir una afició si no em serveix per fer divulgació. M' agrada divulgar, i penso que és la meva vocació frustrada de jove, per raons que no venen al cas... Ara bé, mai no és tard per fer-ho, mentre la salut ho permeti i la voluntat sigui prou forta.
A mi, com també m' agrada escriure, em suposa una petita fórmula màgica poder dibuixar quatre mots acompanyats d' imatges sobre aquesta fantàstica pissarra que és un blog.

Ja acabo, per que tinc feina acumulada d' aquests dies de vacances, amb unes quantes imatges més que penjaré tant aviat com estiguin processades.

Una abraçada a tothom! 

Dades tècniques de la fotografia:

- 10 lights de 5 minuts
- 14 lights de 2 minuts (total exposició: 1h i 18 minuts, massa poc!!!) 
- sense darks, bias ni flats. Eliminació de soroll via dithering. Els flat són molt complicats de fer amb la QHY8L, i són una de les assignatures pendents de resoldre.
- tub òptic: MEADE reflector de 150mm apertura y 750mm de focal
- Muntura Skywatcher HEQ5
- Càmera principal QHY8L
. Tub autoguiat de 160mm de focal
- Càmera autoguiat: DMK21
- Processada amb Pixinsight 1.8